2 setembre 2013

La primera vaga de la Història

Per  Antoni Llamas i Mantero

Article publicat a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal. Any XIII, núm. 79, juliol – agost – setembre, Grup d’Història del Casal, Mataró 2006, pàg. 18.

 

Il.lustració: El faraó Ramesses III oferint encens i libacions a Ptah mentre el Déu esta dret en el santuari.  Medinet Habu (20 Dinastia).

 

Introducció

Ens hem de situar al 1166 abans de Crist . Encara Egipte era un país ric i poderós, però que ja iniciava la seva decadència sota el regnat del faraó Ramesses III de la XX dinastia. Aquest faraó va haver de fer front a dos intents d’invasions procedents de Líbia i a l’atac dels pobles del mar que venien del Mediterrani. A més a més, el pes de la burocràcia estatal i de l’increment continuat de recursos destinats a la construcció de les tombes de la Vall  del Reis, va portar a una situació d’escassetat de bens de consum.

A causa de tot això, els pagaments dels salaris dels treballadors que es realitzaven per mitjà del “Deben”, que era una barra de coure, o bé en sacs de cereals que s’utilitzaven com a patró de referència tant per cobrar com per pagar, es va anar endarrerint cada vegada més. En aquest cas concret, els treballadors de les tombes es trobaven en el poblat de Deir el-Medina, al costat de les tombes reials, on vivien amb les seves famílies. El poblat tenia els habitatges, les capelles i les tombes dels mateixos treballadors. El poblat es va utilitzar des de la dinastia XVIII fins la XX, i es calcula que hi havia uns 70 habitatges i més de 120 treballadors. Les feines eren variades i especialitzades: paletes, picapedrers, talladors de relleus, pintors, fusters, escultors, etcètera.

Aquests treballadors eren els millors i els més especialitzats de tot Egipte, com no podia ser d’una altra manera, ja que treballaven per la morada d’eternitat del déu vivent, que era el faraó. Alguns d’ells tenien un tracte directe tan amb ell com amb el primer ministre i van arribar a gaudir d’un nivell de vida superior a la majoria de la població egípcia.

En aquest poblat s’han trobat nombrosos ostracons, en els quals es descriu els productes que els treballadors rebien del faraó com a pagament del seu treball. En ells se cita: pa,  cervesa, dàtils, verdures, aigua potable, figues i, en ocasions especials, carn. A més de vestits, calçat, i les eines per a la seva feina. El salari d’un dia per un treballador era de 10 pans i una mesura de cervesa; el d’un artesà especialitzat podia arribar als 500 pans que podia bescanviar per altres productes; els capatassos i escribes rebien 72 sacs de cereals d’una capacitat de 76 litres cada un al mes i la resta de treballadors 52 sacs.

El desenvolupament de la vaga i la seva “conclusió”

La situació es va anar degradant fins al punt que les racions de menjar no arribaven i les arribaven eren de una qualitat molt inferior. En el Papir de la Vaga del regnat de Ramesses III, avui conservat a Torí, Itàlia i dels ostracons trobats al poblat de Deir el-Medina, en els museus del Caire i Berlín,  entre d’altres, ens indica com van anar les coses. El papir va ser redactat per l’escriba Amennajet, pertanyent a l’equip de treballadors de la tomba del faraó, i en ells ens explica el que va succeir.

“Any 29, segon mes de la segona estació dia 10. Aquest dia el grup de treballadors va creuar els cinc murs de la necròpolis, cridant; Tenim gana! I es van seure amb l’esquena cap el temple de Tutmosis III, al límit dels camps conreats. (…) Hem arribat fins aquí per culpa de la gana i la set, per la manca de vestit, de peix, d’hortalisses. Escriviu al Faraó, el nostre bon senyor, i escriviu al Visir, el nostre superior, Feu-ho per a què puguem viure!”

Podem constatar en un primer moment com els treballadors van abandonar els seus llocs de treball, es van dirigir als temples i es van quedar asseguts. Sabem pel papir que se’ls va ver la promesa de donar tot allò que demandaven, però que també va ser insuficient. Aleshores van continuar amb les seves protestes i van ocupar el Ramesseum, el temple funerari de Ramesses II. Aquesta ocupació va tenir més èxit i els van abonar els deutes del mes anterior. Però el problema continuava i va ser la intervenció del cap de policia que vigilava el poblat el que va aconseguir el pagament del que es devia del mes en curs.

La calma va ser un mirall, quinze dies més tard els treballadors tornaven a sortir de la necròpolis, dient el  següent:

“No ens anirem, diguin als seus superiors (…) que no em creuat els murs només per causa de la gana, sinó que hem de fer una greu acusació, perquè s’estan fent crims en aquest t lloc del Faraó”

Però com que el problema no es solucionava, es van produir  fins a tres vagues seguides. En tots els casos cobraven i posteriorment es trobaven en el punt inicial i es retardaven els pagaments.

Un fet va fer canviar, si més no momentàniament, la incidència de la vaga. Aquest va ser el nomenament com a Visir de Ta, “Delegat de l’Equip en el Lloc de la Veritat” i “Escriba de la Tomba”. Per tant arribava a ser Primer Ministre d’Egipte un home sortit de Deir el-Medina. Aquest va aconseguir que es donessin als treballadors les racions complertes, però dues setmanes més tard  es tornava una altra vegada al principi del problema, els obrers tornaven a sortir de la necròpolis cridant Tenim gana!. L’alcalde de Tebes va intervenir: “Mireu, us donaré cinquanta sacs de gra fins que el Faraó us proporcioni les seves racions…”

La situació política es va anar complicant amb un complot a palau. Sembla ser que Ta es veuria complicat en una conspiració de l’harem contra un envellit Ramesses III. A partir d’aquest moment la manca de pagament i l’arribada de subministraments als artesans va coincidir amb l’espoliació de les tombes reials. Un papir d’època posterior ens diu el següent:

“Any  16, dia 22 de tercer mes de la inundació. Interrogatori dels homes que es van trobar violant tombes de l’Occident de Tebes; acusació  formulada per Pwer’o, batlle del l’Occident de Tebes i Cap de Policia adscrit a la gran i noble tomba de milions d’anys del faraó.”

Per tant no ens ha d’estranyar que aquells que les havien construït i sabien el seu emplaçament exacte fossin els primers en saquejar-les, ja que sabem que les vagues van continuar fins a la desaparició del poble dels artesans.

Bibliografia

  • DONADONI, A.M.: El Valle de los Reyes. Atlantis. 1989.
  • PARRA, J.M.: “La primera huelga de la historia, en el Egipto de Rameses III” a  Historia i Vida,  Juliol 1997.
  • WILSON, J.A.: La cultura Egipcia. FEC. Mèxic, 1992.
  • JACQ, Christian.: Las máximas de Ptahhotep, el libro de la sabiduria egípcia. Planeta DeAgostini. Barcelona, 2001.