5 setembre 2013

El patrimoni medieval del Maresme /4 El terme de Vilassar (Vilassar de Dalt, Vilassar de Mar i Cabrils)

Per Joaquim Graupera i Graupera

Article publicat a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal, núm. 83, juliol – agost – setembre 2007. Grup d’Història del Casal, Mataró 2007, p.2-8. Acompanyat de material gràfic i quadres omesos en aquesta edició.

La població medieval de Vilassar comprenia els actuals termes municipals de Vilassar de Dalt, Vilassar de Mar i Cabrils.

El nucli principal de la població és l’actual municipi de Vilassar de Dalt, o Vilassar, que apareix documentat per primer cop l’any 978 amb el nom de Villazari, evidenciant com en altres casos del Maresme, un origen en una vil·la tardoromana. La vila va anar creixent a partir de diferents masies disperses que s’agrupaven a l’entorn del castell i de la sagrera parroquial. El privilegi de celebrar mercat de Vilassar, va ser atorgat per Jaume II, l’any 1313, instituint que s’havia de celebrar cada dissabte a redós del castell. A l’igual que el de Mataró, s’utilitzaven les mateixes unitats de pesos i mesures que el mercat de la ciutat de Granollers (documentat aquest des del 1041). Per altra part, la ubicació dins de la població va crear un espai urbanístic concret que acolliria aquestes activitats comercials, sovint en una plaça central del poble, que en el cas de Vilassar es troba entre el castell i l’església i que s’anomena el mercadal. Al voltant d’aquest nucli, hi ha les cases més antigues del poble, algunes de les quals encara mantenen finestrals gòtics com ara, els conservats a Can Fradera, a la mateixa plaça del mercadal i que en època medieval assumia les funcions d’hostal. També ha conservat finestrals baix medievals aprofitats en la nova construcció, la masia de Ca l’Isern, situada al costat de l’actual rectoria i documentada des del s.XIV i finalment a Can Bonhivern (ara Can Mogues) amb diferents finestrals dels quals solament un n’és original. A les afores del poble cal tenir present Can Mayans, una masia fortificada, documentada al s.XIV com a Mas Ses Eroles, amb una torre de defensa de quatre plantes cobertes amb volta i amb un finestral gòtic conservat.

Durant el segle XVI, el terme va patir transformacions degut a l’arribada de jornalers o menestrals, molts d’ells occitans, dedicats a diversos oficis i que es van anar instal·lant a l’espai que hi havia entre els masos amb petits habitatges que van fer del terme un nou centre urbà. Amb totes aquestes transformacions es van anar configurant els primers carrers ben estructurats, tant és així que a finals del segle ja hi havia el carrer Major, el carrer Nou i el carrer del Castell, entre d’altres. A l’igual que a la jurisdicció del castell de Mataró, l’any 1419, els habitants de Vilassar van poder redimir-se del control senyorial, però després de la Guerra Remença, l’any 1475, el terme del castell va ser controlat juntament amb els de Burriac per Pere Joan Ferrer, com a premi per la seva fidelitat a la corona del qual es van deslliurar definitivament i van esdevenir Carrer de Barcelona l’any 1480.

El castell de Vilassar apareix citat originalment, en la documentació dels s.XI i XII, com una torre de defensa. Sembla que els Sant Vicenç, els primers propietaris del castell, l’utilitzaren com a refugi de caça, ja que la residència principal estava situada al castell de Burriac, actualment pertanyent a Cabrera de Mar. A principis del s. XIV abandonaren el castell roquer de Burriac i van convertir com residència habitual el castell de Vilassar. Amb la mort l’any 1348 del darrer membre de la nissaga, Berenguer de Sant Vicenç, es va posar a la venda el seu patrimoni, l’any 1352, per tal de pagar els deutes que tenia contrets. Aquestes possessions van ser comprades per Pere Descosch, membre d’una poderosa família de ciutadans honrats de Barcelona. A partir d’aquests moments, el recinte inicial del castell serà engrandit amb una sèrie de reformes amb finalitat de convertir-se en la segona residència d’aquesta família, ja que el palau principal es trobava situat al carrer Ample de Barcelona. Les primeres reformes efectuades, entre els anys 1374 i 1377, van consistir en el reforçament de les defenses del castell i en la construcció d’un recinte jussà emmurallat i una barbacana. La segona etapa constructiva, situada entre els anys 1406 i 1409, va consistir en la reforma de la part oest de l’edifici per tal de convertir-lo en un castell-palau. Es va construir una sala a la planta baixa sustentada per dos arcs de diafragma, una cuina en el primer pis, dues habitacions en el segons i una torre en el tercer pis, a banda de les reformes de la façana. Durant aquesta etapa hi van haver molts conflictes amb als vilatans de Vilassar per l’obligació que els hi volia imposar de col·laborar en les obres. El castell, força ben conservat actualment en la seva aparença original, té una planta quadrada amb una torre de planta circular al mig d’un pati central. Les diferents façanes es troben decorades amb un ampli repertori de finestres gòtiques més o menys decorades amb relleus esculpits.

L’edifici parroquial de Sant Genís apareix documentat per primer l’any 1118, en una donació d’un alou feta per Arnau Ramon de Subirats i Gerberga a la Canonja de la Santa Creu de Barcelona. Sabem que el primitiu edifici romànic tenia tres altars, el major dedicat a Sant Genís i els laterals dedicats a Sant Nicolau i Santa Maria. Durant la visita pastoral de l’any 1508, el visitador va trobar l’edifici parroquial de fàbrica molt antiga i de poca cabuda pels habitants de Vilassar i va donar permís per engrandir-la. Les obres van començar l’any 1511 amb la direcció dels mestres de cases Bartomeu Rossi de Girona i el francès Pere Cap Vern i va ser consagrada el 21 d’agost del 1519 en estil gòtic. L’edifici va ser enderrocat durant la passada guerra civil i solament es va poder salvar la portalada, reaprofitada com a porta lateral en l’església actual a més d’alguns capitells i claus de volta que es guarden al pati de la rectoria annexa.

Fora del nucli urbà, en una zona de la serralada costanera coneguda com les planes de Can Boquet, es conserva l’ermita de Sant Salvador, annexa a la masia de Can Boquet. La documentació més antiga que cita la capella es troba datada l’any 1055. A partir del s.XIV i XV, hi ha constància de l’establiment d’una comunitat de donats i d’algunes donacions testamentàries pel manteniment de la capella. A finals del s.XVI, es realitzaren algunes reformes en la coberta de l’edifici i es substitueix la coberta de fusta primitiva per una volta de canó i s’obrí un nou portal gòtic a la banda de ponent, tapiant-se l’antic de migdia. L’any 1920 es van portar a terme una altra sèrie de reformes i es va construir la part alta de la façana.

Per la Guerra Civil, la capella va ser profanada i el retaule va ser destruït. Desprès d’aquest fet, la capella va passar a ser la pellissa de la masia de Can Boquet. El 1982, el Consell Parroquial de Vilassar de Dalt va restaurar la capella al culte però ha estat novament abandonada des de principis dels anys 90. La capella de Sant Salvador és una interessant capella preromànica de nau rectangular i absis poligonal, lleugerament desviat, la volta del qual esta construïda amb la tècnica de l’encanyissat i presenta les marques de l’encofrat de tipus trenat, amb 43 amforetes incorporades que fan que el pes del material sigui menor i esdevingui un element poc freqüent d’aquest tipus d’arquitectura.

La capella de Sant Sebastià es troba situada a dalt d’un puig que separa els actuals termes municipals de Cabrils i Vilassar de Dalt davant del cementiri municipal. Les primeres notícies de la capella daten de l’any 1570 quan es registren diferents pagaments per les obres de la capella i a partir del desembre del mateix any, apareix documentat en diferents pagaments el mestre de cases Joan Garriga com a responsable dels treballs de construcció. Les obres de la capella van durar de l’any 1571 fins el 1578. Durant l’any 1579 s’estava treballant en la confecció del retaule que va ser encarregada a Joan Torner, mestre entallador de Mataró. La capella de sant Sebastià és d’una sola nau i estava construïda amb voltes de creueria gòtiques, els arcs acabaven a les parets amb culs de llàntia. Tenia tres claus de volta decorades, la del presbiteri tenia la imatge de sant Sebastià, la del centre una gerra i la del cor amb el sagrat nom de Jesús. La porta es troba decorada amb una espècie de petxina en el timpà. La capella va ser profanada i destruïda en el fets de la guerra civil de l’any 1936 -1939. L’any 1960 es va produir la seva reconstrucció i va ser novament oberta al culte l’any 1961.

L’actual Vilassar de Mar o Sant Joan de Vilassar era a l’època medieval un petit barri mariner de Sant Genís de Vilassar (o simplement Vilassar). Aquest veïnat es va segregar l’any 1784, moment que el rei Carles III en va signar la resolució, concedint el favor als veïns que n’havien fet la petició un any abans. L’any 1785 la Reial Audiència de Catalunya va nomenar a Guerau Cassany com a comissionat per tal de que fixés els límits del nou terme municipal i en el mateix any es va formar el primer consistori amb Antoni Pou com a primer alcalde. Per donar resposta a un recurs dels habitants de Vilassar de Dalt sobre la correcció dels límits del terme es van refer les fites l’any 1786.

En ser un barri mariner de Vilassar, i haver-se anat constituint modernament, ha conservat pocs vestigis medievals. Un dels pocs edificis a destacar del terme és la Torre de defensa de Can Nadal, documentada des del segle XV i construïda per protegir la masia d’atacs corsaris que poguessin venir des del mar. És de planta rodona i presenta a l’alçada del segon pis una finestra gòtica d’arc conopial. Representa l’únic vestigi d’una colla de torres documentades que defensaven les viles del terme. Una altra torre, ara desapareguda, es trobava a prop de Can Brufau, masia que conserva, malgrat les reformes sofertes, una finestra gòtica en la façana.

El tercer dels actuals municipis que integraven el Vilassar medieval era el lloc de Cabrils. Aquest apareix documentalment el 1037 amb el nom de ribo caprilis o riera de Cabrils. Aquest veïnat de Cabrils dependria a nivell jurisdiccional del Castell de Vilassar i a nivell eclesiàstic, la capella de Cabrils dependria de la parròquia de Vilassar fins el 1779, l’existència de la qual consta des del 1322, malgrat que no s’ha conservat cap vestigi medieval. A nivell municipal no s’assolirà la independència de Vilassar fins l’any 1821.

El nucli urbà de Cabrils, s’estén dins una vall oberta en la serralada litoral, al sector de llevant de la serra de Sant Mateu. Aquesta vall esta regada per la riera de Cabrils que desemboca directament al mar.

Alguns dels pocs vestigis medievals interessants conservats en el nucli urbà es troben a la façana d’algunes masies. A Ca l’Abellà es conserva un portal rodó i una sèrie de finestres gòtiques del s. XV. També a la masia de Can Tolrà (abans can Casals) situada a la banda esquerra de la riera, es conserven una sèrie de finestres gòtiques, una d’elles coronella de dues obertures separades per l’acostumada columneta prima de pedra de Girona. Un altre element medieval interessant a destacar és la creu de terme gòtica que es troba exposada en el museu local.

En el sector meridional del municipi, proper a Vilassar de Mar, es situa el veïnat del sant Crist que conserva la major part del patrimoni medieval del terme. El veïnat esta format per varies masies, com la de Ca n’Amat, Can Vives i Can Carbonell, i en el centre del mateix hi ha edificada la capella preromànica de Sant Cristòfol. El primer esment que trobem del temple es de l’any 1037 quan apareix en les afrontacions, d’un terreny posat en venda. En el 1395 s’esmenta que a la capella hi havia un donat, anomenat Pelegrí Catà, que va fer testament. En el s. XX es creia que la seva construcció de la capella es podia datar en el s. XVIII, degut al seu aspecte abarrocat, però un estudi de Marià Ribas de l’any 1932, va donar a conèixer per primera vegada la història i descripció de l’edifici que va ser catalogat com a temple mossàrab. Aquest escrit, va portar a un estat d’opinió favorable a creure del màxim interès retornar-la al seu primitiu estat. Per aquest motiu es va crear, l’any 1949, una Junta de Restauració. Les obres es van efectuar l’any 1953 i van consistir en treure tot el que pertanyia a èpoques posteriors. L’església és molt interessant ja que representa un dels pocs edificis preromànics del segles IX i X de la comarca íntegrament i en bon estat de conservació. La nau és rectangular i s’encaixa amb un absis de planta quadrada unit per un arc triomfal en forma ultrapassada o de ferradura. A la volta es conserven les empremtes de l’encanyissat de la cintra. La porta primitiva d’ingrés estava situada al costat lateral dret i aparegué amagada pels arrebossats posteriors. La porta es tancava amb una gruixuda tranca de fusta corredissa que s’amagava dins la paret. Aquesta característica es pot relacionar amb el descobriment d’un hipogeu que comunicava la capella amb la masia de Can Vives construïda al seu costat. A la paret frontal de l’absis s’obria una de les finestres amb volta ultrapassada i que també havia estat aparedada. Conserva també l’empremta de l’encanyissat de les cintres. Una segona finestra estava situada a la paret lateral dreta de l’absis. En l’actual façana principal es conserva una finestra geminada, aguantada per una columneta romana.

De les masies esmentades que integren els veïnat, cal destacar pel seu patrimoni medieval la masia de Can Vehils, que presenta una torre quadrada amb la teulada piramidal. La façana del mas, molt reformada actualment, era d’estructura basilical segons consta en fotografies antigues realitzades abans de les remodelacions modernes. Una segona masia del veïnat, Can Amat, conserva també la seva torre que manté el seu esplendor medieval malgrat les reformes sofertes. A més, la masia conserva el seu portal adovellat i una sèrie de finestres gòtiques que daten la seva construcció cap a mitjans del s.XIV.

vila-1    vila-3

Bibliografia

  • BENITO i MONCLÚS, Pere: Les parròquies del Maresme a la baixa edat mitjana. una aproximació a les Visites Pastorals (1305-1447). Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1992. (Premi Iluro, 47)
  • BENITO i MONCLÚS, Pere i BOLÒS i MASCLANS, Jordi: “Castell de Vilassar” a Catalunya Romànica. Vol.XX. El Barcelonès. Baix Llobregat i Maresme, Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992. Vol.XX, pàg.532-534
  • BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Montblanc; Martín Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1983
  • CUADRADA, Coral: El Maresme medieval: habitat, economia i societat. Segles X-XIV. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1988. (Premi Iluro,42).
  • FLUVIÀ, Armand de: “Castell de Vilassar” a Els castells catalans, vol.I. Ed. Dalmau. 2ª ed. Barcelona, 1990. Pàgs.707-717
  • GRAUPERA, Joaquim : L’arquitectura religiosa al Maresme durant el preromànic i el romànic. 2 vols. La comarcal. Argentona, 2001-02.
  • GRAUPERA, Joaquim: “Sant Cristòfol de Cabrils” a Circular d’Amics de l’Art Romànic. Filial de l’Institut d’Estudis Catalans, núm.218 (desembre de 2002) pàgs.76-80
  • GRAUPERA, Joaquim : “Sant Salvador de Vilassar de Dalt” a Circular d’Amics de l’Art Romànic. Filial de l’Institut d’Estudis Catalans, núm.220 (febrer de 2003) pàgs.92-96
  • GRAUPERA, Joaquim: “Notes sobre el culte a sant Jaume a la comarca del Baix Maresme” a XX Sessió d’Estudis Mataronins. 29 de novembre de 2003. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2004. Pàgs.65-74
  • OLIVA i RICÓS, Benet: ” Vilassar, universitat i carrer de Barcelona (1419-1553). 150 anys de lluita contra la jurisdicció feudal” a Ipsa Arca. Revista del Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt, núm. 4 (desembre del 2000), pàgs.24-38
  • SAMON i FORGAS, Josep: “Notes històriques de les torres de defensa de Vilassar, segles XV-XVII” XII Sessió d’Estudis Mataronins. 25 de novembre del 1995. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 1996. Pàgs.1181-198
  • SAMON FORGAS, Josep: Els sants vilassarencs. Esquema de la conferència pronunciada el 19 de setembre de 1997. Vilassar de Dalt, 1997 [Inèdit]
  • SAMON i FORGAS, Josep: “Via Fora! Les torres de Guaita” a Ipsa Arca, núm. 1 (febrer del 1999). Museu Arxiu Municipal. Vilassar de Dalt, 1999. Pàgs. 52-55
  • SAMON i FORGAS, Josep: “Itinerari per la sagrera de Vilassar” a Ipsa Arca, núm. 2 (Setembre del 1999). Museu Arxiu Municipal. Vilassar de Dalt, 1999. Pàgs. 36-47 .