25 octubre 2013

Una aproximació a la pirateria al Maresme

Per Enric Puig i Giralt

Article publicat a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal. Any XIII, núm. 79, juliol – agost – setembre. Grup d’Història del Casal, Mataró 2006, pàg. 2-9.

 

Possiblement la notícia més antiga de que disposem en referència a actes corsaris protagonitzats per gent del Maresme sigui la gesta de l’argentoní Bernat de Riudemeia, glossada per Bernat Desclot en la crònica de la conquesta de Mallorca per Jaume I. La crònica qualifica a Riudemeia com un “almogàver”, terme que es donava a la tropa no regular formada per gent de procedència diversa que s’enrolava a tall de mercenària. Josep Maria Pellicer té especial cura en recollir aquest episodi (1), fent glosa de la rellevància històrica del seu protagonista. Diu la crònica que la nit del 7 de setembre de 1229, havent fondejat la Galera Reial de Jaume I a la Palomera, seguida d’un estol de naus, en girar-se vent de cara, la operació de desembarcament es feu dificultosa, per la qual cosa calgué buscar un lloc adient per a realitzar la maniobra. Es així que fou escollit Santa Ponça, on la proximitat d’un coll oferia una configuració perfecte per a disposar-hi defenses emparats en la foscor de la nit, però en el moment de realitzar el desembarcament foren descoberts pels sarraïns i fustigats fortament sota una pluja de sagetes. Fou així quan Bernat de Riudemeia, un simple soldat –o més pròpiament, “almogàver”- que formava part de la expedició, prenent un dels estendards cristians guanyà terra seguit de gent armada, assolint enfilar-se al coll, des d’on es feu possible controlar la situació i caure de ple sobre l’enemic. Per a recompensar-li aquesta gesta, el rei concedí a Riudemeia la possessió del territori de Santa Ponça, privilegi que fou durament criticat pels nobles que comandaven les hosts. A la vila d’Argentona s’ha perpetuat el record popular de Bernat de Riudemeia amb la creació d’un nan que, des l’any 1972 el representa a cada festa major (2). Valgui afegir que entre Sant Pere de Clarà i el coll de Parpers es conserva encara la casa pairal dels Riudemeia, originalment coneguda com Can Riu d’Ameia, pel fet d’estar ubicada sobre la riera d’aquest nom.

Es d’observar que en època medieval, i fins ben entrat el segle XVIII, el concepte de navegant, almirall o marí de guerra tingué un significat ambigu, pel fet de que l’activitat mercantil anà estretament associada a les operacions de cors i a les accions piràtiques. Cert és que, molt sovint, la historiografia romàntica ha tendit a projectar una imatge idealitzada i heroica dels temps medievals, del tot adient amb els valors ètics i morals que en el moment de l’emergència dels nacionalismes es tractava de transmetre. No obstant, la realitat fou ben diferent, si bé mai exempta de valors ni, per suposat, d’uns trets que entenem avui absolutament humanitzats i universals, dins una gradació que pot anar des de l’heroïcitat fins la feblesa i de l’honor fins a la mesquinesa. Sabem avui dia, a través de documentació fiable, que ni un Roger de Llúria ni un Rutger Von Blumen, catalanitzat com Roger de Flor, foren models ètics i morals a imitar, sinó més aviat tot el contrari, ja que actuaren com autèntics corsaris sota el pavelló de les quatre barres del Regne de Catalunya-Aragó; malgrat tot, en absolut s’ha d’interpretar això com una crítica destructiva, sinó com una forma d’apropar-nos més a uns personatges de carn i os, amb tots els seus encerts i les seves contradiccions.

Tant el bandolerisme com la pirateria sarraïna sembla que haurien començat a desenvolupar-se de forma considerable a l’època de la davallada del Califat de Còrdova, situació que donà origen a l’aparició dels regnes de taifes amb un subsegüent procés d’atomització dels territoris controlats pels àrabs. Aquesta nova situació comportà una crisi en l’estructura sociopolítica i econòmica fins desembocar en fenòmens de bandidatge organitzat, tant per terra com per mar. Es d’observar, no obstant, que les incursions marítimes són perpetrades per gent de diferent procedència, havent estat precisament els corsaris cristians els més actius a finals del segle XV, manifestant una marcada preferència per operar per les costes de l’Empordà, òbviament pel fet de que, al ser més accidentades, permetien oferir més amagatalls i bases logístiques per a realitzar els atacs. En tot cas, el relleu definitiu de l’activitat corsària dels cristians als sarraïns s’hauria de donar de forma molt clara a partir de l’emergència dels estats barbarescos al litoral nord-africà, després de l’expulsió dels moros de Granada i dels jueus l’any 1492.

Per raons geogràfiques, el litoral català, com el de tota la Mediterrània, esdevingué un territori molt insegur i d’alt risc de ser víctima d’atacs barbarescs, en tant que la més petita població costanera podia ser en qualsevol moment un objectiu dels pirates. Certament, l’expansió de l’Imperi Otomà dins Europa i el nord d’Àfrica al llarg del segles XV i XVI és espectacular. Des de la presa de Constantinoble, l’any 1453, aquest avanç fou progressiu i l’amenaça del Gran Turc significà un perill constant en uns estats cristians immersos en una forta crisi interna a causa de litigis dinàstics centrats bàsicament en la problemàtica causada per l’hegemonia de la casa d’Habsburg i en les guerres de religió. Considerant la dinàmica europea de l’edat moderna, l’Imperi Otomà configura un món apart amb el que, llevat d’uns breus períodes d’aliances i de treves puntuals amb alguns regnes del continent, mantindrà difícils relacionsdiplomàtiques amb els seus veïns. Per aquesta raó els Estats europeus no deixaran mai d’estar en una situació de quasi-guerra amb la Sublim Porta i els seus vassalls, litigi crònic que no es resoldrà fins la davallada del poder otomà, en el decurs del primer terç del segle XIX. Vegem així com al segle XVI el Mare Nostrum passa de ser un àmbit de comunicació i de cruïlla de cultures per a convertir-se en un espai carregat de perills i de projecció de basardes, raó per la que la població manifestarà un marcat rebuig al mar obert, vist com el territori del buit, com diu Corbin (3), en elqual s’haurien de donar forts canvis en la percepció de l’entorn, condicionant les actituds de la societat de l’edat moderna.

Pel que fa a consideracions geogràfiques, el Maresme és la franja costanera que correspon al Vallès Oriental i a una part de l’Occidental i de la comarca de la Selva, demarcat històricament entre el turó de Montgat i la desembocadura del Besòs, i la línia de la Tordera, en el seu límit nord. La configuració de la seva costa amb grans extensions de platja, tret d’uns pocs turons i penya-segats, feren del Maresme un lloc menys freqüentat pels corsaris naturals d’aquestes terres, els quals preferien el contorn accidentat del Cap de Creus i la costa empordanesa. Per contra, les accions piràtiques dels barbarescos, realitzades a tall de “razzia”, trobaren avantatges en el Maresme i en el litoral tarragoní, precisament per la facilitat que suposava realitzar una ràpida operació de desembarcament envestada a fer captius en poblacions indefenses. El fet d’haver-hi conreus en zones properes al mar i escasses defenses naturals, ja que les elevacions de terreny queden relativament lluny de la costa, facilità les coses als barbarescos, precisament en raó de que les principals víctimes dels atacs, més que mariners, foren pagesos que agafaven desprevinguts mentre es dedicaven a la seva feina en les sínies del pla. La perillositat d’una costa oberta com la del Maresme, mancada de defenses naturals, portà molt aviat a la construcció d’un gran nombre de torres de guaita i fortificacions en diferents punts de la comarca. La duplicació de pobles maresmencs de Dalt o de Munt i de Baix o de Mar és un aspecte que parla per sí sol, el que palesa aquest condicionant respecte als nuclis de població exposats als perills que venien del mar. Es també profitós observar el risc que suposaven les desembocadures de rius i rieres com a llocs estratègics per a realitzar desembarcaments, aprofitant, fins i tot, per a remuntar els cursos fluvials. En raó d’això calgué fortificar tots aquests punts febles, des l’Ebre fins la Muga.

El mar es converteix així en un àmbit inhòspit tant per qui vivia de la pesca com pels navegants, per la qual cosa trobem molt aviat evidències d’una estreta relació entre el mar i la religiositat popular a través d’ex-vots i de capelles marineres a tall de protecció contra les maltempsades i els temuts atacs dels pirates barbarescos, cada vegada més freqüents. Com es constata arreu del litoral, igualment en el Maresme aquesta devoció es manifesta de manera intensa, essent la capella de Sant Simó, a la platja de Mataró,  una mostra especialment interessant d’aquest fet. Joan Amades parla de la capella, així com de la devoció de la gent de mar per sant Simó, venerat com a protector contra els atacs dels pirates de la moreria, en la qual s’hi havia dipositat molts ex-vots, com és l’excepcional  “coca” de Mataró, conservada avui dia al Maritiem Museum Prins Hendrik, de Rotterdam, o la llinda esculpida de la que parlarem més avall (4). També l’ermita del Mont Calvari d’Arenys de Mar tingué virtuts protectores en aquest sentit (5), com la Cisa, entre Vilassar de Dalt i Premià de Dalt, o les capelles de Santa Cristina i Sant Elm, fora dels límits del Maresme.

De tot el litoral català, per la seva configuració tan accidentada, la costa empordanesa serà on més es patiran les accions piràtiques, no solament per part dels barbarescs sinó també dels cristians, com hem ja comentat, sia actuant sota el pavelló de França, d’Aragó o de Gènova, o simplement pel seu compte i risc, com feren Joan Torrelles, en Peraça o Pere Despalau, un pirata fill de Mataró que, corrent l’any 1450, provocà el pànic per Roses, Cadaqués i Llançà, poblacions en les que capturà pagesos per a ser venuts com esclaus a pirates algerians (6). Val a dir que l’actuació de corsaris catalans fou constant al llarg de la baixa edat mitjana, entre els quals, apart dels esmentats, es destacaren Pere Santó, Gracià de Guerra i Moragues de Brunyola. Fou especialment a partir de la guerra de Sicília, en època de Martí l’Humà i sota el regnat de Ferran “el Catòlic”, quan la guerra de cors fou més freqüent (7).

El terror barbaresc, de “Barbarroja” a Dragut

La presa de Constantinoble i la organització dels estats barbarescos a la costa africana, portà a un notable increment de la pirateria turca, destacant-se d’entre els lloctinents del Sultà, un fill de cristians de Mola, Mitilene, anomenat Baba Arouj, que fou més conegut com “Barbarroja”, qui hauria d’esdevenir el gran estrateg de la guerra de cors contra les potències europees. A la seva mort en combat, l’any 1518, fou succeït pel seu germà Kheir-ed-Din, anomenat també “Barbarroja” qui coincidí amb el regnat de Soliman “el Magnífic”, període que marca els anys culminants de l’hegemonia turca a la Mediterrània, entre 1520 i 1566. Més diplomàtic i millor organitzador que el seu predecessor, Kheir-ed-Din, distribuí la marina en petites flotes a objecte de poder realitzar incursions simultànies en diferents llocs de la costa i alhora guanyar maniobrabilitat. Però, en època del primer “Barbarroja”, corrent l’any 1519, tenim constància d’un altra corsari berberesc, anomenat “Cachidiablo” –nom que procedeix de “Caccia Diavolo”, derivat d’Alí Casaman, un albanès renegat- que, sortint d’Alger amb un estol de galeres saquejà Badalona i altres poblacions (8), deixant un amarg record entre els badalonins, sense que la població pogués imaginar que ben aviat el mateix drama s’hauria de repetir corregit i augmentat. Pel que afecta estrictament al Maresme, un dels primers atacs barbarescos que es registren en aquesta època és el que es produí a Calella l’any 1521, que hauria estat perpetrat tal vegada pel mateix corsari.

Com hem ja avançat, més sagnant per Badalona fou el desembarcament del 13 de juny de 1527 per la gent de “Cartazán”. A l’època de Soliman, un dels lloctinents més actius per aquesta banda de la Mediterrània havia estat Kara-Hassan, conegut per aquestes latituds com “Cartazán”. A la data esmentada el corsari atacà Badalona avançant des de la desembocadura del Besòs, la qual cosa produí un gran pànic entre la població. Diu la crònica que la ciutat fou incendiada pels quatre costats i que els pirates s’emportaren 25 captius per ésser venuts als mercats algerians. Entre aquests es trobà Fra Francesc dels Àngels, general dels Franciscans, qui fou alliberat a Palamós a través de les gestions portades a cap pel virrei Antonio de Zúñiga i a canvi de mil ducats (9). A causa d’això el Consell de Cent resolgué destacar naus a la desembocadura del Besòs, punt feble que calgué reforçar, donat que, com hem dit, era un dels llocs escollits pels barbarescos per a fer desembarcaments. Les escomeses continuaren els anys següents al llarg de la costa catalana, del País Valencià i de les Illes, essent Lloret de Mar una de les poblacions més afectades.

Aquesta inestabilitat i el rumor que circulà de que el Gran Turc estava preparant una gran armada de galeres per realitzar un atac massiu, motivà l’interès de l’emperador Carles per organitzar una expedició contra Tunis, que era llavors la plaça més important dels estats barbarescos. Sembla ésser que aquesta expedició hauria estat planificada pel propi emperador al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, aspecte que sembla constatar-se en un tapís commemoratiu, obra de Guillem Pannemaker sobre dibuixos de Joan Vermay que es conserva a l’Alcàsser de Sevilla, en el qual apareix un paisatge de fons en el que s’identifica aquest indret (10). L’expedició fou un èxit i les forces imperials aconseguiren apoderar-se de la ciutat pel juliol de 1535, després d’un fort setge. Valgui precisar que “Cachidiablo” intervení en la defensa de la plaça de Tunis, i al retirar-se del castell de la Goleta morí a bord d’una galera, ja que “por ser hombre grueso y lleno de calor, bebió una agua podrida y rebentó por beber” (11). Pellicer anota que Mataró contribuí a aquesta expedició a Tunis amb “varias naves y veinte tartanas” (12).

Si bé el litoral del Maresme, en comparació amb el gironí, patí menys depredació en època del comandament directe de Kheir-ed-Din “Barbarroja”, des del moment en que foren delegades funcions a Dragut, les coses haurien de canviar radicalment. Dragut Rais o Turgut Rais, nom que deriva de “Diraz guz” (orella llarga), sembla que fou natural de la regió de Bodrum, Anatòlia, si bé altres fons el fan fill de l’illa de Rodes. Els mètodes expeditius i la brutalitat de Dragut fan que molt aviat sigui considerat com el digne successor de “Barbarroja”. Es així que als atacs a la costa empordanesa, recordats pels terribles saqueigs i incendis de Roses i Palamós, el 1543, seguiren diverses incursions pel litoral del Maresme, tocant-li a Pineda la dissort de ser la principal víctima de la pirateria barbaresca.

A trenc d’alba del dissabte primer d’agost de 1545, onze galeres de pirates  desembarcaren a Pineda, a les ordres de Dragut, aprofitant que la vila disposava de molt poques defenses. Malgrat els esforços dels vilatans, els fou fàcil fer-se amb tota la població, essent incendiats molts edificis, així com les portes de l’església, a la que entraren per a robar tots els objectes sagrats. Després d’un brutal saqueig durant el qual foren assassinades moltes persones, vers el migdia els pirates es feren a la mar, emportant-se setanta captius. La magnitud d’aquest atac fou tal que se’n volgué deixar constància en un text epigràfic que es gravà a la capçalera de la porta de l’església parroquial de Santa Maria, la qual es reconstruí i fortificà per por a que es pogués  repetir una situació com aquesta.

Sembla que hauria estat també el propi Dragut l’autor de l’atac a Malgrat l’any 1550, esdeveniment que causà consternació al llarg de la costa i que motivà la construcció de més torres de defensa, així com la mobilització de gent armada formant cossos de reten, com es donà a Vilassar de Dalt (13). En tot cas, amb el decés de Kheir-ed-Din “Barbarroja” el 1556, Dragut quedà convertit en amo i senyor d’aquestes aigües, amb el que exercí un domini efectiu en una gran part de la Mediterrània. Es així com les incursions seguiren per tot el litoral català, valencià i les Illes, produint-se el 1564 l’atac d’una flota  turca de setze galeres a Sant Adrià. Una vegada més les naus fondejaren a la desembocadura del Besòs, fet que palesa que romania encara desprotegida, raó per la que fou possible realitzar el desembarcament i saquejar Sant Adrià sense trobar resistència.

Amb la desaparició de Dragut l’any següent, en un combat davant Malta, i amb el decés de Soliman “el Magnífic” el 1566, el litoral català es va veure lliure, per un temps, de la depredació dels pirates barbarescos. L’interès prioritari de Selim II, successor de Soliman, fou de fiançar l’hegemonia turca en la Mediterrània oriental, raó per la que fou atacat Xipre, entrant tot seguit en conflicte amb la República de Venècia. Es en aquest context que els Estats cristians resolgueren organitzar una forta ofensiva contra el Gran Turc, a fi d’acabar amb el constant perill de la pirateria a la Mediterrània, operació que portà a un inevitable enfrontament davant les costes gregues, entre les flotes d’Ali Pacha i de don Juan de Àustria, concretament en el golf de Lepant, el 7 d’octubre de 1571. El triomf cristià fou decisiu i significà un punt d’inflexió en el procés d’aquesta hostilitat endèmica a través de la Mediterrània.

Pels turcs el fracàs de Lepant serví per a fer a un nou replantejament de l’estratègia naval i de la guerra de cors; una lliçó que, des de la part dels vencedors, fou també aprofitada, si bé a través d’un exaltat discurs que magnificà l’acció. La història demostra que si bé Lepant significà una clara victòria per les potències cristianes, les seves conseqüències haurien d’incidir més en l’àmbit psíquic que no pas en aspectes realistes. En tot cas, la inestabilitat en el mar estigué lluny d’acabar-se amb el triomf de don Juan de Àustria i els seus aliats, ja que més bé fou al contrari. Prova d’això és que, tement actes de represàlia, es continuaren aixecant fortificacions arreu del litoral i, fins i tot, obres de més importància, com fou la decisió de les autoritats mataronines de construir muralles per protegir la ciutat.

La defensa del litoral contra Murad Rais i els renegats

En època de les guerres de Flandes es produïren canvis logístics dins els Estats barbarescos. Les aliances entre potències hostils a Espanya portaren llavors a una reestructuració de la guerra del cors, sobretot a partir de les noves tecnologies aplicades a la navegació i de les arts militars aportades pels anomenats “renegats”. Sia com sia, per raó de captivitat o per pròpia voluntat, molts cristians que romanien en situació desesperada sota el domini otomà es feien “turcs”, donat que era aquesta la única opció per a sobreviure i, fins i tot, reeixir dins la complicada organització militar otomana, el que òbviament comportava abjurar del cristianisme i fer-se musulmà, si bé sovint això es feia a contracor. Aquesta condició de “renegat” fou el cas d’alguns mariners holandesos, com Simon De Danser o, posteriorment, Jan Jansz, conegut com “Murad Rais” i també d’anglesos com  Francis Rowley, dit “Hassan Agha”, John Warden o Francis Verney.

Es així que, després de fer-se amb el comandament de les flotes del Sultà i d’haver islamitzat el seu nom en “Murad Rais”, un renegat del que no en sabem ni el nom ni el seu origen, i que no es pot identificar amb l’esmentat Jan Jansz (o Jantzen) (14) realitzà l’any 1581 una sèrie d’ofensives contra el litoral català. Sembla que hauria estat per aquesta època quan es produí la destrucció i el saqueig de Can Lloreda, a la cornisa de Llavaneres, un episodi confós que ens ha arribat per tradició oral i que caldria constatar amb documentació fiable, precisament pel fet de que la distància d’aquesta pairalia al mar sembla excessiva per un atac piràtic.

Per aquests anys “Murad Rais” s’associa amb l’anomenat Bey d’Alger –més conegut a Catalunya com el “Rei d’Alger”-, amb qui realitza continus atacs a la costa. Sembla ésser que hauria estat durant el curs de l’estiu de 1584 quan intentaren una nova incursió a Pineda amb dinou galeres.

Aquest nou període d’intranquil·litat degut a les escomeses de “Murad Rais”, fa que la població torni a experimentar un gran pànic davant el perill barbaresc. Les autoritats mataronines encomanen llavors a la defensa de la ciutat i de les poblacions del litoral a Joan Arnau Palau, home de gran experiència en les arts de mar i en aspectes militars, sota la direcció del qual es fan “trinxeras y dilligencias” (15) i es munten bateries de costa per a batre les naus de “Murad Rais”, en el cas de produir-se un atac. Sembla ésser que fou degut a aquestes defenses que s’evità a Mataró la repetició d’un atac com el de Pineda.

Corrent 1587 el Bey d’Alger fa una nova intimidació contra el litoral català, en un moment en el que les “razzies” barbaresques tornen a incrementar-se en aparèixer altres capitostos d’origen cristià amb petites flotes, com el calabrès Uluj Ali, més conegut com “Ochiali”, l’albanès Arnaut Memi o en Cajeta i l’Ali Cax, ambdós naturals d’Oliva, al País Valencià, una població amb una llarga tradició corsària.

Joan Arnau Palau, burgès de Mataró, marí i comerciant, havia estat capità de la seva nau durant més de disset anys, des de 1571 –l’any de Lepant- fins 1588, època en la que es va perdre juntament amb altres naus de la “Armada Invencible”, expedició de la que en formava part (16), enquadrada en l’anomenada “Escuadra de Levante”. Malgrat haver portat aquesta nau d’en Palau successivament els noms de “Santa Maria”, “Santiago” i “Santa Clara”, fou sempre coneguda i registrada com la “Juliana”, de fort ressò mataroní. Els desastres, però, que des del primer moment acompanyaren a l’expedició del duc de Medina Sidonia en la invasió a les Illes Britàniques, s’hi afegí el fet d’haver donat el comandament de la nau a Fernando de Aranda, considerat ja d’antuvi un pilot inexpert. Els esforços de Joan Arnau Palau per aquesta campanya, es manifestaren, fins i tot, en la formació i instrucció de dues companyies de mariners, per les quals mai cobrà cap indemnització de part del rei, com tampoc per la desapareguda “Juliana” (17).

El prestigi d’en Palau, però, fou reconegut per tot el litoral català, i en els anys esdevenidors desenvolupà una gran activitat en la defensa de la costa contra els atacs barbarescos. L’any 1589 interceptà dues galeres turques davant de Mataró, just al moment en que es dirigien a la costa per a desembarcar i atacar Argentona remuntant la riera. En aquesta operació Joan Arnau Palau assolí reunir una tropa de més de mil homes, amb els que avortà l’atac enemic (18).

El nou període de desequilibri produït a Europa en el decurs de la Guerra dels Trenta Anys, entre 1618 i 1648, comportà llargs períodes de penúria i una contínua mobilització de gent armada arreu del continent. Aquesta hostilitat entre els regnes cristians significà una certa desatenció pel que fa a les defenses de la costa, situació que anà en benefici, una vegada més, dels pirates barbarescos, produint-se un increment de les escomeses, al que contribuí el fet de que cada vegada hi havia més aventurers que es feien renegats, com fou el cas dels espanyols Lázaro de Osuna, conegut com “Mahomet Bético” o de Manuel Guadiana, dit “Moratquivir”.

En aquest estat de coses les incursions berberesques tornen a fer-se molt freqüents arreu de la Mediterrània. Pel que afecta al Maresme, l’any 1620 es registra un combat a la platja d’Argentona entre dues galeres turques i les embarcacions dels patrons Joan Vilella i Joan Plegamans, de Mataró. Joan Palau, fill de Joan Arnau, sortí en defensa dels mataronins i arribà per terra amb uns quatre-cents homes armats d’arcabussos i mosquets, els quals assoliren foragitar als pirates (19). Continuant la trajectòria del seu pare en les operacions de defensa del litoral, Joan Palau hauria de participar en diversos fets d’armes, dels quals és de destacar la defensa de Torroella de Montgrí contra un atac barbaresc l’any 1622. Referent a aquest fet hi ha constància de que set galeres turques bombardejaren la Meda Gran en una operació que tenia per objecte remuntar el Ter. Els turcs havien ja desembarcat  per a repostar aigua en el riu quan foren envestits per una tropa de cavalls, quedant destrossats els barrils d’aigua mentre la tropa a peu d’en Palau arribava amb barques fins la Meda, de la qual foren expulsats els invasors.

Les escomeses seguiren l’any següent, en el que es produí un combat a la platja de Llavaneres entre tres galeres turques i l’embarcació de Miquel Veya, de Canet de Mar, la qual s’emportaren. Donada l’alarma, tot seguit sortí Joan Palau -dit Capità de Mataró- amb un contingent d’homes armats de mosquets, els quals aconseguiren rescatar l’embarcació.

Temps més tard, a punta d’alba d’un bon dia d’agost de 1628 , trobant-se una galera genovesa a les ordres de Bartolomeo Spínola a la platja de Mataró, la qual formava part de la flota reial, aparegué de sobte una “embarcació de moros”, tractant-se possiblement d’una unitat d’observació que s’hauria destacat del gros d’una flota d’operacions. Joan Palau, que estava a l’aguait, ordenà al capità que desplegués veles per sortir mar endins a capturar la nau, però Spínola li digué que no tenia prou gent a bord per fer-ho. Palau sortí tot seguit i tornà amb gent armada d’arcabussos i armes blanques disposada a salpar mar endins i perseguir als pirates. Efectivament, la nau barbaresca fou capturada amb quaranta sis tripulants després d’haver-se donat un fort combat en el que moriren tretze moros. Col·laboraren en aquesta acció Francesc Gemmir, Bernat Badia i Francisco de Cuenca López (20), els quals deixaren testimoni escrit de la gesta d’en Palau.

Certament, la nissaga dels Palau es convertí en una referència important pel que fa a la defensa del litoral català en aquesta època, en tant que no solament operaren pel Maresme sinó al llarg de tota la línia costanera, des de l’Empordà fins als Alfacs, a la desembocadura de l’Ebre. El combat de Castelldefels, l’any 1629, n’és mostra del que diem, acció en el que Joan Palau capturà una nau barbaresca portant-la als molls del port de Barcelona.

El 23 d’agost de 1632 un nou episodi tingué lloc davant Mataró quan una barcassa turca intentà apoderar-se de la nau del patró Honorat Bernat, natural de Sisforns (sic), al regne de França, davant Mataró. Aquesta vegada fou Melcior de Palau, un altra fill de Joan Arnau, qui intervingué, al cap d’un grup de gent armada. En la relació d’aquest fet es diu que aconseguiren tirar els moros a l’aigua i fer-se amb la nau (21). Es d’observar, no obstant, que a principis del segle XVII les escomeses dels pirates barbarescs mancaven de l’estratègia dels temps dels “Barbarroja” i de Dragut, de forma que, més que corsarisme sota la protecció del Sultà, moltes d’aquestes incursions eren realment piràtiques, i més encara quan sovint hi participaven aventurers europeus àvids de rapinya.

La Pau de Westfalia obrí un nou ordre polític a Europa, posant punt final a la Guerra dels Trenta Anys, amb la qual cosa es detecta una davallada de la pirateria barbaresca. No obstant, al 1655 es produeix un nou atac davant Mataró, en la que actuaren les bateries de costa, sota el comandament d’en Palau. Sembla que aquest hauria estat seguit d’un nou saqueig de Pineda per diverses galiotes turques.

Prova d’aquesta situació és la popularitat que a mitjans del segle XVII tenen encara les confraries de Sant Elm i de Sant Pere, a tall d’assegurança per aquelles famílies que, d’una o altra forma, estaven en relació amb el mar, essent la primera la dels mariners i la segona la dels pescadors. Val a dir que de totes les confraries de Sant Elm, la de Mataró és la que possiblement tingué més projecció, en tant que apart d’estar-hi afiliats molts mariners de poblacions com Vilassar, Arenys, Canet i, fins i tot, Lloret de Mar, s’admetia també als mercaders, ja que es considerava que estaven exposats als mateixos perills (22). Apart la finalitat religiosa de donar culte al sant, l’objectiu primordial de la confraria de Sant Elm fou la de redimir mariners captius dels pirates barbarescos mitjançant pagaments que es feien amb fondos de la confraria.

La guerra d’Alger i les seves conseqüències

Malgrat l’acció diplomàtica de la Sublim Porta en època de la davallada de l’imperi otomà, la situació dels Estats barbarescos no canvià, de forma que, tant Alger com Tunis, seguiren fent la guerra pel seu compte. A causa dels atacs continuats contra el litoral francès, Lluís XIV s’interessà per fer-se amb el control de les places africanes i guanyar uns territoris estratègics al sud del Mediterrani. L’any 1683 esclatà la guerra amb Alger, essent durament bombardejades les defenses de la costa per Abraham Duquesne, un dels corsaris del Rei Sol, a qui foren encomanades les operacions contra els berberescs. La resposta dels algerians es feu notar, especialment a través de noves “razzies” dirigides contra objectius francesos per part d’Abram Rais i especialment d’Hadji Hassan, més conegut per “Mezzomorte”.

Es dins el context d’aquestes noves hostilitats entre França i els estats barbarescos que es donà l’episodi de l’atac a la sagetia (23) “Sant Cristòfol”, del patró Pere Silvestre, armada en cors, per l’embarcació turca de Suliman Anaut, possiblement l’any 1691. D’aquest fet en deixa constància una excepcional llinda a tall d’ex-vot, existent a la capella de sant Simó de Mataró, del mateix any –pel que cal suposar que és també l’any del fet-, que ha estat descrita al més mínim detall per Josep Colomer (24).  Igualment la captura del patró Joan Aimerich, de Mataró, pels barbarescos, l’any 1693, pot situar-se en aquest període d’hostilitats, situació que portà a la reorganització de les defenses de la costa, substituint Feliu de la Penya a la família Palau en aquesta missió de vigilància. És així que, seguint l’exemple de la gent de mar de Sitges i de Vilanova, les confraries mataronines de Sant Elm i de Sant Pere resolgueren construir una fragata corsària per a ser destinada a vigilar el litoral i poder defensar-se de les escomeses barbaresques. Els èxits de Feliu de la Penya culminaren l’any 1697 amb aquesta fragata, al capturar una nau barbaresca –una altra fragata- amb una vintena de tripulants davant Mataró, aconseguint alliberar captius que s’emportaven cap Alger (25). Com diu Llovet, sembla que pocs anys després es produí una desavinença entre les dues confraries, renunciant la de Sant Elm als seus drets sobre la fragata, essent llavors administrada en exclusiva per la de Sant Pere. En època de la guerra de Successió la fragata de Mataró participaria en diferents accions, al principi en favor dels austròfils i després dels borbònics, fins que se’n perd el rastre.

La progressiva desaparició de les galeres i la major utilització dels vaixells de vela, adaptats de la navegació atlàntica a principis del segle XVIII, portà a canvis qualitatius en diferents aspectes. L’estratègia naval es perfeccionarà i les modernes fortificacions de costa incorporaren artilleria més potent i eficaç, alhora que fou també el moment en que les marines europees armaren xalupes contra els corsaris de Tunis i Alger, guanyant en operativitat. Per altra banda, acabada la guerra de Successió, les potències europees dirigiren els seus objectius contra l’imperi Otomà, el que ocasionà la tercera guerra àustro-turca, entre 1716 i 1718, amb la qual cosa el domini turc sobre els Estats barbarescs es feu cada vegada menys evident.

No obstant, lluny d’acabar amb el perill de la pirateria barbaresca, al llarg del segle XVIII trobem encara constància de casos d’atacs en els que, fins i tot, es fan captius per ésser venuts com esclaus en els mercats d’Alger. Per la documentació de les confraries de Sant Elm sabem de l’interès en posar al dia les quotes, en previsió de les gestions de redempció que calgués fer en terres de Barbaria. Ben entrat el segle cita encara Joaquim Llovet casos de captius mataronins i maresmencs, com Josep Esquerra, mort en combat l’any 1729; Tomàs Borrull, mort en captiveri el 1735 o Josep Griful, a més d’alguns veïns de Canet de Mar. També un ex-vot pintat de l’ermita del Mont Calvari dóna constància de l’atac d’una embarcació pirata, amb pavelló vermell, contra un bergantí, en data 16 d’octubre de 1739 (26).

L’activitat corsària fins la guerra del Francès

En època de Ferran VI la marina espanyola es reorganitza contra l’acció dels pirates barbarescos donant patents de cors a moltes embarcacions mercants. El mataroní Joan Baptista Balansó i Boter fou un d’aquests corsaris que es movien en aigües del litoral català exercint alhora com a mercant i com a guardacostes. Fou així quan a la matinada del 25 de juny de 1757 el “San Antonio”, el petit vaixell de Balansó es topà amb una mitja galera argelina, fortament armada, a l’altura de Cap Roig, gairebé davant Palamós, a la que aconseguí deixar enfonsar fent-li volar la popa en haver encertat la santabárbara després de dues hores d’un fort intercanvi artiller. Quaranta-tres tripulants foren rescatats del naufragi, en arribar molts d’ells nedant fins la platja (27). Entre les baixes dels barbarescos es comptà Alla Rais, qui comandava el vaixell, el qual morí dessagnat just en ser portat a terra. Aquest fet d’armes calà fons en la memòria de la gent de la costa i el rei concedí una pensió vitalícia a Balansó a més de fer repartir 200 doblons entre la tripulació i disposar l’encunyació d’una medalla commemorativa (28). La popularitat de Balansó motivà també la publicació d’un breu poema èpic en versos acròstics, composats per un cert Josep Vallès, del que Joaquim Llovet en fa un acurat anàlisi (29).

Aquesta ofensiva contra els Estats barbarescos seguí durant el regnat de Carles III. Vers 1760 tenim notícia de que els pirates algerians persistien encara en fustigar el litoral llevantí, com fou el cas de Selim, un dels capitostos més actius en aquest moment. Considerant aquesta situació, els corsaris del rei organitzaren diferents ofensives contra les naus barbaresques, en les quals s’haurien de destacar Luís Velasco i el mallorquí Antoni Barceló, responsable d’un atac a Melilla l’any 1775 i participant d’una fracassada posterior expedició contra Alger (30).

Tot i així, l’estiu de l’any següent es registren encara atacs de pirates algerians i tunisians, com fou l’aparició d’un pinco i dos mitges galeres (31) pel litoral Marsella i per les Illes, les quals amenaçaren la costa catalana com es pot llegir en els documents del mestre veler mataroní Pau Andreu (32). No obstant, sembla que per setembre del mateix any les naus barbaresques s’havien ja allunyat del litoral mercès a la presència intimidadora d’Antoni Barceló per aquestes aigües. Poc després, la notícia de que uns mariners s’havien escapat del mercat d’esclaus d’Alger motivà una vegada més posar-se en guàrdia, per la qual cosa, a falta de tropa calgué mobilitzar els veïns de les poblacions costaneres. A Mataró la defensa de la platja, com comenta Pau Andreu, no era cosa de la satisfacció dels ciutadans ja que fer aquesta feina de retén en temps d’hivern significava patir molt fred.

El perill barbaresc no minvà al llarg del segle XVIII. Prova d’això és el comentari que fa l’esmentat mestre veler, l’onze d’abril de 1778, respecte a una casa prop del mar que es llogava a l’estiu i per la que no es trobava llogater, precisament per la basarda dels mataronins en circular per la platja de nit. Diu Pau Andreu: “…Y no per los moros deixaria dita torre de ser abitable pues no son tan tontos per apartarse tant del mar; sí que seria molt perillosa si era a la vora del mar; no i estaria molt segur y molts se estan de transitar a la nit per la vora del mar per cause de dits moros, que tots los dias tenim a la vista” (33).

A Espanya, a imitació del que ja havia fet la marina britànica, mitjançant una ordenança amb data primer de juliol de 1779, fou legalitzada l’activitat corsària, per la qual cosa s’especificà i regulà  tota la normativa a la que calia atenir-se qui es volia dedicar a aquesta activitat. A partir d’aquest decret es donà una gran concurrència de naus corsàries espanyoles i britàniques al llarg del litoral català. Però, tant els britànics, des de la base de Menorca, com els espanyols, des de diferents punts de la costa, no solament interceptaven embarcacions barbaresques sinó que, gradualment, anaren interferint en les rutes marítimes dels vaixells mercants de totes les nacionalitats a causa de complicacions en les concessions de drets portuaris i, fins i tot, de navegació. Es així que el mateix any les autoritats mataronines decidiren construir a les drassanes de Barcelona una nau corsària que portà com a nom “La Província de Mataró”. Una vegada més Pau Andreu (34) se’n fa ressò del fet i diu que per novembre, gairebé al mes de ser botat, el corsari no trigà en actuar, fent presa d’un paquebot que no aclarir si fou maonès (sic), anglès o holandès. Més tard el corsari actuà també contra naus barbaresques i per febrer de l’any següent interceptà un mercant venecià i un altra danès, que anaven carregats de teixits. Després d’aquest episodi es perd el rastre de la “Província de Mataró”, si bé és de suposar que hauria actuat en la guerra contra Anglaterra.

Dins aquesta nova situació en la Mediterrània occidental, la flota espanyola canonejà repetides vegades la plaça d’Oran, aconseguint fer-se amb el control de la costa algeriana, on s’hi deixà un destacament, fins donar-se una insurrecció contra el domini espanyol aprofitant la confusió que seguí a un gran terratrèmol que es produí el 9 d’octubre de 1790. En aquest mateix any es registren nous atacs barbarescos, perpetrats ara pel corsari algerià Hamidu com a accions de represàlia. Finalment, les negociacions portaren a l’evacuació de la guarnició espanyola de Oran per setembre de 1791 (35).

La legalització de la guerra de cors en època de Carles III, es ratificà durant el regnat de Carles IV, signant l’any 1801 noves ordinacions que conferiren més maniobrabilitat als corsaris. De manera definitiva quedà autoritzada també a Espanya l’activitat de cors com una forma de contrarestar a l’acció que venien fent altres potencies estrangeres, emprant el mateix sistema, com era especialment el cas de França.

Els darrers episodis de corsarisme succeïts en les costes del Maresme es donaren durant la Guerra del Francès, al llarg de la qual les aigües foren salpades tant per vaixells de Napoleó com del rei d’Espanya. Ben aviat, el 18 d’agost de 1808, Bartomeu Bosch, corsari de Sant Feliu de Guíxols –una de les poblacions catalanes amb més tradició en aquesta activitat -, comandant d’un falutx amb una dotació de 28 homes, capturà a la costa del Maresme, en un punt no ben especificat, entre Blanes i Barcelona, a un vaixell francès que portà a Barcelona.

Un altra corsari de Sant Feliu, Geroni Bassart  (o Massart), amb una mitja galera amb 60 homes de tripulació, juntament amb Josep Bernich al comandament d’una embarcació que portà el nom “Fernando VII”, amb 38 homes, al fer un recorregut pel litoral es toparen amb naus franceses entre Canet de Mar i Mataró, a les que canonejaren ajudats per naus angleses (36). Cal dir que vaixells de l’esquadra britànica de l’almirall Collingwood –segon comandant de la Royal Navy a Trafalgar- operaren gairebé durant tota la guerra al llarg de la costa catalana, destacant-se especialment en les accions de la badia de Roses i en el combat de les Medes. En realitat la major part de les accions marítimes de la Guerra del Francès, foren protagonitzats per corsaris francesos armats a Toulon, Marsella o Gènova. Òbviament l’interès dels espanyols estava en capturar aquests corsaris francesos, no obstant, els seus aliats britànics es movien emprant diferents estratègies i mai volgueren renunciar a perdre protagonisme en aquest tipus d’acció, el que sovint posà en situació complicada a les pròpies autoritats espanyoles, cas amb el que es trobà el comandant  de marina de Mataró Bernardo Pérez de Rada (37).

Poc o res es pot dir d’activitats piràtiques al Maresme a la resta del segle XIX. En tot cas, després de la guerra d’Alger de 1830, la bel·ligerància dels estats barbarescos es pot donar per acabada, la qual cosa, acompanyada de l’aparició del vapor, portà la llargament desitjada pau a aquestes aigües, i a les d’arreu del continent. Gradualment la societat vuitcentista anirà redescobrint el mar, de manera que l’hostilitat envers aquest territori inhòspit s’anà transformant en un desig de retrobament d’un espai de lleure per a passar les vacances –un dels molts invents vuitcentistes -, alhora que els relats de pirates quedaven per la història o entraven a la literatura d’esbarjo, a través de Stevenson, Salgari o Allan Poe, que molt en sabia del tema per haver-ne estat protagonista. En tot cas, les pirateries europees, incloses les maresmenques, canviaren de continent i, d’alguna que altra manera, a les Amèriques continuà l’aventura, sia com filibusters, negrers o tal vegada simples contrabandistes que més tard, tornats a casa, es convertiren en indians, però això és ja una altra història.

 

Notes

(1)          PELLICER, Josep Maria. Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro, Mataró 1887, pp.403-404.

(2)          CLAVELL I NOGUERAS, Jaume. La Xarbotada. La Festa del Càntir d’Argentona dins l’antic aplec de Sant Domingo. Argentona, 1976, pp. 97-100.

(3)          CORBIN, Alain, Le territoire du vide, Flammarion, Paris, 1988.

(4)          AMADES, Joan, Costumari Català. El curs de l’any. Salvat Editores / Edicions 62, Barcelona, 1983, Vol.5, p.523.

(5)          SOLÉ I VERGÉ, Fiona. Mont Calvari. Història i llegendes. Arenys de Mar, 2006.

(6)          PAPELL GARDÍ, Antoni. Pirates i corsaris a l’Empordà, Ed. Biblioteca Palau Perelada, 1962, pp. 14-15

(7)          PUIG GIRALT, Enric, “Pirateria a l’Europa medieval”, L’organització de l’espai i models de poblament, II Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme, Grup d’Història del Casal, Mataró, 2003.

(8)          REIG I VILARDELL, Col. Monografies de Catalunya. Lletra B, Barcelona, 1890. Citat per CATALA ROCA, Pere, De cara a la Mediterrània. Les torres del litoral català. Col·lecció Nissage no.7, Dalmau, Barcelona, 1987, p.67.

(9)          PAPELL GARDÍ, Antoni. op. cit., pp 22-23.

(10)        AYMAR I RAGOLTA, Jaume, “Carles I i Felip II a Sant Jeroni de la Murtra”, a La Murtra i el Toisó. Humanisme i renaixement en temps de Carles I i Felip II, vigència a Catalunya i Amèrica al llindar del tercer mil·leni, Sant Jeroni de la Murtra, Badalona, 1999-2000, p.15.

(11)        Extret d’una relació sobre la conquesta de Tunis i la Goleta, al 1535, CODOIN 2005.

(12)        PELLICER, Josep Maria, op.cit. p.452. Valgui precisar que una tartana és una petita embarcació d’un  únic màstil amb vela llatina.

(13)        SAMON FORGAS, Josep. “Notes històriques entorn de les torres de defensa dels masos de Vilassar”, XII Sessió d’Estudis Mataronins, Museu Arxiu de Santa Maria, Mataró, 1996, p.182-183.

(14)        Per manca de documentació, sovint es confón el primer “Murad Rais”, del qual en desconeixem el seu nom cristià, amb Jan Jansz “Murad Rais”, nat vers 1570 a Haarlem, al nord d’Holanda. La cronologia aclara en part les coses, en tant que molts fets d’armes atribuíts a Jansz corresponen  el  primer “Murad Rais”.

(15)        MARTÍ COLL, Antoni. Historia de una  família de la villa de Mataró, Premi Iluro 1961, Caixa d’Estalvis de Mataró, Mataró, 1962, p. 28.

(16)        Sembla ésser que les restes de la “Juliana” coincideixen amb els de la nau trobada a Golan Island, al noroest d’Irlanda, malgrat que hi ha qui la identifica amb els localitzats a Mullagherg, Donegal. MARTÍNEZ HIDALGO, José María, “Riesgo y desventura de la Armada Invencible”, Historia y Vida, Extra 15, Hechos de armas de la Marina Española, Barcelona, 1978.

(17)        MARTÍ COLL, Antoni, op. cit., p.18.

(18)        MARTÍ COLL, Antoni, op. cit., p.26.

(19)        MARTÍ COLL, Antoni, op. cit., p.45.

(20)        MARTÍ COLL, Antoni, op. cit., pp. 43-44.

(21)        MARTÍ COLL, Antoni, op. cit., p.37.

(22)        PONS I GURI, Josep. M. “Un llibre d’acords de la Confraria de Sant Elm de Mataró”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, no. 70,  Mataró, abril 2001.

(23)        La sagetia era una embarcació de dos o tres màstils, amb veles llatines i un sol pont.

(24)        COLOMER I BUSQUETS, Josep. “L’ermita de Sant Simó de Mataró. Recull de dades històriques (III). Des de 1690 a 1700”. X Sessió d’Estudis Mataronins, Museu Arxiu de Santa Maria, Mataró, 1994.

(25)        LLOVET, Joaquim, Mataró, 1680-1719: El pas de vila a ciutat i a cap de corregiment, Premi Iluro,1965, Caixa d’Estalvis de Mataró, Mataró, 1966, pp.41-45.

(26)        SOLÉ I VERGÉ, Fiona, op.cit. p.79.

(27)        RODRÍGUEZ GONZÁLEZ, Agustín R., “Antoni Barceló”, Gent Nostra no.85, Ed. de Nou Art Thor, Barcelona, 1990, p.14.

(28)        ADAN I FERRER, Lluis, “Genealogia mataronina de la família Balansó”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, no.48, Mataró, gener 1994, p.17.

(29)        LLOVET, Joaquim, “El Technopenio épico: una composició poètica sobre el combat del pinc Sant Antoni, del patró Joan Baptista Balansó, i una galiota corsària algeriana en aigües de Palamós l’any 1757”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, no.84, Mataró, gener 2006, pp.9-14.

(30)        RODRÍGUEZ GONZÁLEZ, Agustín R. op.cit. pp.18-21.

(31)        Bàsicament el pinco era una embarcació de tres màstils i rems, amb popa quadrada, emprada per a costejar. Una mitja galera consistia en una petita galera amb veles i rems. Valgui observar que, malgrat esser la galera una embarcació obsoleta a finals del segle XVIII, per les seves característiques encara era emprada per operacions d’aquesta mena.

(32)        MARTÍ COLL, Antoni, Cartes d’un mestre veler (1770-1794), Premi Iluro, 1966, Caixa d’Estalvis de Mataró, Mataró, 1967, pp.21-22.

(33)        MARTÍ COLL, Antoni, op.cit. p.23.

(34)        MARTÍ COLL, Antoni, op.cit. p 27-29.

(35)        YANIZ RUÍZ, Juan Pedro, La crisis del pequeño Imperio Español, Dirosa, Barcelona, 1974, p.194.

(36)        PAPELL GARDÍ, Antoni, op. cit., p. 67.

(37)        DRESAIRE I GAUDÍ, Albert. “Una de corsaris, francesos, anglesos…i algun mariner espanyol”, IX Sessió d’Estudis Mataronins, Museu Arxiu de Santa Maria, Mataró, 1993, pp.153-157.