9 octubre 2014

Defensa passiva i refugis antiaeris

Per Margarida Colomer. Article publicat a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal, núm.86, abril-maig-juny 2008. Grup d’Història del Casal, Mataró 2008, p.9-10. Acompanyat de material gràfic i quadres estadístics omesos en aquesta edició digital.

 

A finals de l’any de 1936 a Mataró tothom estava preocupat pels bombardeigs. Des de l’Ajuntament es van destinar soterranis de cases o edificis per a refugiar la gent del veïnat. Les sirenes que tocaven cada vegada que s’aproximava el Canàries o un avió bombarder també ajudava a què la gent s’amagués. Aquestes sirenes estaven situades a les Benetes, al carrer Nou de les Caputxines, però és possible que també haguessin estat en altres llocs. Segons les fonts orals s’explica que estaven en altres indrets de la ciutat.

El diari Llibertat dóna una sèrie d’instruccions per prevenir els estralls dels bombardeigs i informa que s’hauria de posar paper de goma o cartrons als vidres dels aparadors i als de les finestres de les cases particulars. També aconsellava restringir l’enllumenat dels carrers.

A finals de 1936 es van construir unes trinxeres als afores de la ciutat, aprop de la platja del Callau, per la brigada municipal i un grup de voluntaris. Posteriorment es va formar una Comissió de defensa Passiva per supervisar i endegar iniciatives en aquest sentit. Es van construir uns “Bunquers” a tota la costa catalana i a Mataró fins fa poc encara en teníem algun de mostra. Aquestes edificacions eren de vigilància i de defensa, doncs a dins hi havia un armament adequat per lluitar contra els bombardeigs tant de mar com els aeris.

A partir de les entrevistes hem pogut constatar les diferents maneres i llocs que la gent tenia de refugiar-se dels bombardeigs. En principi totes aquelles cases que disposaven d’escales, el sota escala era un lloc recomanable, també ho era sota la pica de la cuina i si hi havia cases amb mines d’aigua o soterrani també s’utilitzaven per aquesta finalitat.

Sabem de diversos llocs de refugis col·lectius, el soterrani de l’església de sant Josep, al soterrani de la casa d’Artur Subiñà, al carrer sant Agustí, 24, que segons la memòria dels veïns hi havia una placa que ho anunciava. També ens han informat que en la font del Primer de maig, hi havia com un turonet on hi havia una espècie d’esborancs i la gent els va anar perforant fins aconseguir fer unes cavitats considerables on s’hi podien encabir un bon nombre de persones.

També ens han informat que en dues cases veïnes del carrer Altafulla, van cavar un petit soterrani des del ben mig del menjador, d’una de les cases que donava fins el pati, aquest servia per les dues famílies o més. No sabem gairebé quantes persones es van refugiar, però tenim constància que encara existeix.

L’Ajuntament preocupat pel risc que corria la població, es va plantejar fer un projecte de refugi més gran a la plaça de santa Anna, al convent de la Providència. Aquest projecte requeria màquines perforadores i un pressupost considerable, la mà d’obra ja la tenia però els altres requisits no. Els va demanar a la Generalitat i aquesta els va dir que no podia ser.

El dia 24 de novembre de 1938, la Junta de Defensa Passiva de Mataró, encara perseguia el suport de la Generalitat per aconseguir els refugis antiaeris. Segons el diari Llibertat del 25 de novembre de 1938, Manuel Davo, secretari general de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, i Ramon Parera, secretari tècnic de Plànols i Obres del mateix organisme, van ser rebuts per l’alcalde Ramon Molist i es van reunir amb la Junta de Defensa Passiva local integrada per: F.Detrell, comandant militar d’Ordre Públic; doctor Lluís Marimon; els consellers Llorenç Anglada; Francesc Anglas i Francesc Nonell, representants de les centrals sindicals UGT i CNT; Lluís Gallifa, arquitecte municipal, i el secretari J. F. Sansegundo. Van tractar de la voluntat de tirar endavant el projecte de refugis a Mataró, visitaren els llocs on havien projectat construir-los. Segons informa el diari Llibertat, la impressió va ser satisfactòria. Tot i així l’ajuda no va arribar, i a partir del diari Llibertat ja feia dies que es demanava una subscripció pro refugis, patrocinada per l’Ajuntament.

Creiem que aquest projecte ha d’existir perquè segons les actes municipals d’aquells anys en parlen, però no hem sabut trobar-lo en l’arxiu municipal. Amb tot, la resta de la població es va amagar en els boscos dels afores de la ciutat, com als afores de la carretera de mata, a la font del Pericó i pel turó de Cerdanyola. Algunes famílies decidiren portar als infants a les poblacions de l’interior, com Òrrius, Dosrius i Argentona.

El diari Llibertat d’aquell temps en fa acudits i comentaris irònics.

En l’homenatge a la Paquita Pla, en Josep Rovira ens va informar que els bombers de Mataró guardaven les dues sirenes que servien per avisar a la població dels bombardeigs. Aquestes dues sirenes estan guardades en els magatzems dels bombers. Nosaltres ens agradaria que l’Ajuntament fes gestions i les portés al Museu de Mataró. Creiem que és el lloc on han d’estar.

FONTS

Aquesta informació ha estat extreta del diari Llibertat, de les Actes d’Acords dels Plenaris, i d’entrevistes a les següents persones: Enric Subiñà, Josep Bellavista, Gillermina Peiró, Joan Bueno i Carla Mulet.