La destrucció

La despenjada de l’Estendard del Monestir de Ripoll

per Xavier Anton (*)

En veure, diumenge passat, com penjaven a la nau central del Monestir de Ripoll l’estendard que substituïa el destruït el 1936, inevitablement va venir-me a la memòria aquell dia tan llunyà en què jo, llavors un infant de 8 anys, vaig veure com despenjaven l’original.

La meva família vivia en una casa a la plaça de l’Ajuntament, del Corral, com ha estat denominada sempre per la gent del poble prescindint dels noms amb què cada règim l’ha batejada. Aquella tarda d’estiu, amb la colla de nanos del barri, jugàvem, com de costum, corrent per les places i carrers d’aquells verals veïns del Monestir. Algú va dir que a l’església passava quelcom fora del normal i ens va faltar temps per anar corrent a ésser espectadors privilegiats. Efectivament: una colla d’homes, alguns d’ells coneguts i molts d’altres que semblaven forasters feien “neteja” al Monestir. Sense gaires miraments, uns es dedicaven a tombar per terra les imatges dels altars mentre uns altres repicaven amb entusiasme el marbre de les làpides del viacrucis fixades en les columnes de les naus laterals. Una altra colla fins i tot ens va deixar participar en la festa: estaven desmuntant l’orgue que hi havia en l’altell del damunt de l’entrada principal i ens donaven els tubs: “Teniu, nois. Trompetes!” I, sí bufàvem i sonaven. Era molt díver que dirien els meus néts. Mentrestant, un altre grup d’aquells homes estava enfeinadíssim intentant aixecar la llosa que, a l’entrada de la nau central, cobria la tomba del bisbe Morgades.

Aquests van ser els primers de reeixir en la seva tasca esforçada i van organitzar un animat partit de futbol amb la calavera del pobre bisbe. A la dotzena llarga de marrecs de la colla, tots alumnes del col·legi de la Mútua Sant Hou, on els professors eren capellans, tot allò, d’entrada, ens devia semblar uns pecats tan grossos que segurament esperàvem que d’un moment a l’altre caigués sobre aquella gent algun càstig diví. potser vàrem associar això amb uns sorolls atordidors que van ressonar amb efecte multiplicador en les altres voltes del Monestir. Eren trets. Els primers trets que sentíem (en poc temps en sentiríem molts més, i també explosions de bombes, però això ja és una altra història). Abans de sortir corrent, espantats, vam veure que alguns d’aquells homes disparaven contra la corda que sostenia l’estendard. No acabava mai de caure -per manca de punteria o per la gruixudària del suport- i van deixar de disparar. Ràpidament vam entrar de nou a l’església. Aquell espectacle no es veia cada dia. Burxant amb perxes, estirant amb cordes o enfilant-se on podien, aquells homes van acabar per aconseguir que l’estendard caigués, i ben aviat va anar a engrossir la pila d’imatges i objectes de culte que s’amuntegaven junt a la porta principal. Aquest és el record que tinc de la “despenjada”.

Tot i això, conservo d’aquell dia un altre record més intens, que em va provocar malsons durant anys i que encara m’esgarrifa quan l’evoco. Una de les colles que participaven en les tasques descrites, es dedicava a l’altar que hi ha a la dreta de l’entrada, actualment dedicat a Sant Eudald, i que inicialment, en la reconstrucció de 1888, va ser dedicat, si la meva informació és correcta, a Sant Joaquim. En els dos arcs del mur que queda a l’esquena de la portalada hi havia els sarcòfags d’un senyor, de nom Joaquim Prats, i de la seva esposa (encara s’hi poden veure unes làpides que ho expliquen). Tinc entès que havien costejat l’altar -per això devia estar al seu patró- i hi havien volgut ésser enterrats. La colla que cuidava de la “neteja” d’aquell altar, va baixar els sarcòfags, els va situar a l’atri -on hi havia més claror- i va obrir les tapes. Nosaltres, els marrecs del barri, estàvem a primera fila, naturalment. Eren els primers morts que vèiem. Eren momificats. La senyora estava abillada amb un ample i llarg vestit negrós, que omplia la caixa, i portava una mantellina que li mig tapava la cara on la pell groguenca sobre l’os deixava endevinar la fesomia. Era però, més impressionant el senyor: un home calb, amb un nas llarg i fi, i uns llavis mig oberts, tibants, que deixaven veure les dents d’una manera viva, si val aquesta expressió per a un cadàver. Unes patilles curiosament retallades li arribaven fins a mitja galta i una barba curta i punxeguda arrodonia el rostre. Anava vestit amb levita, armilla florejada i pantalons estrets. Aquell espectacle ens tenia mig hipnotitzats quan, de sobte, suposo que pel contacte amb l’aire, els cadàvers van desaparèixer. S’havien fet pols en un instant i sols quedaven en les caixes uns quants parracs esquinçats d’allò que havien estat riques vestidures mortuòries. Vàrem fugir com esperitats i no vam parar fins a la plaça de Sant Eudald. Allà hi havia l’església on dies més tard ens deixarien treballar en les obres d’enderrocament.

Quan recordo aquestes coses i penso que arreu del nostre país succeïen fets semblants, no puc evitar fer-me una pregunta: és cert que llavors Espanya era una república democràtica? I que ningú interpreti forçadament aquesta pregunta. Sóc molt conscient que tot allò que van succeir en els 40 llargs anys que van seguir no es pot justificar ni per aquests fets ni per molts més.

(*) Aquest article fou publicat en la secció d’Opinió del periòdic “El 9 Nou” del dilluns 8 de desembre de 1997 i, posteriorment, en la revista “Felibrejada“, núm. 39, Grup d’Història del Casal, Mataró, gener 1998. Pàg. 15.